Dimarts passat poguérem assistir desafortunadament al que ben bé es podria qualificar de xarlotà –pel nivell d’escàndol, destarifo i cridòria que arribà a assolir per moments el Ple de l’Ajuntament d’Aldaia, amb pics memorables de baixesa política i moral, difícilment imaginables en un acte institucional.
Per tant, si la cosa he de continuar així, com a coprotagonista d’aquesta pel·lícula de terror de la sèrie B –que ens hauria d’avergonyir a tots- propose dues possibles solucions:
Primera: perfeccionar el producte –amb la incorporació de tertulians que comenten on line, sorollosament i amb desqualificacions mútues, la jugada- per oferir-lo tot seguit a tele 5 per a vídeos de primera (amb èxit de crítica i d’audiència assegurades). Almenys, el consistori, gestionant bé els seus drets d’autor, podria fer un poc de caixa –els bolos en les diferents cadenes podrien repartir-se, igualment, de manera proporcional entre els regidors, amb major caché per a l’equip de govern i per a les baralles –simulades- en directe.
Segona: optar per un compromís més conciliador, cridant al trellat de tothom (corporació al complet) i apel·lar, així mateix, a la seua responsabilitat i sentit institucional (o siga, un avorriment, vaja).
Si la majoria opta pel primer model, jo hi adjunte alguns suggeriments:
1. Per tal d’evitar crits i brams pujats de to, els portaveus de cada grup municipal podrien disposar d’una àmplia gamma de rètols –a tall de raquetes de ping-pong- amb les quals podrien replicar en silenci les intervencions dels oponents polítics: “Guillermo, mentiroso. Y tú más”, “Carles, eres un manipulaor, perquè dius les veritats a mitges”, “Juanjo, que no te enteras, que ya no existen las idologías”. L’oposició, al seu torn, ja no acoquinada pels trons dissuassoris del públic, podria comptar també amb altres cartells explicatius tals com: “Això que voleu fer és irregular”, “Podreu tindre la majoria absoluta però no teniu la raó”, “L’Ajuntament no és una agència d’ocupació per als vostres”, etc.
2. La senyora alcaldessa, en el seu paper estel·lar, també podria tindre’n uns quants al seu abast. Així, amb el de demanar silenci, per exemple, i amb un mínim d’entrenament per a perfeccionar-ne la tècnica, podria colpejar lateralment a plaer a la senyora secretària o a la interventora, tant fa, segons el grau de malíccia i de traça a què arribe la senyora.
3. Així mateix, fóra aconsellable disposar un equip de la Creu Roja estratègicament desplegat al saló de plens a fi d’atendre amb diligència i rapidesa les lipotímies, baixades de sucre i altres patologies provocades per la durada de la sessió i les pujades de tensió del sector més apassionat. O, per què no, advertir al públic que hi ha d’acudir ja ben sopat i preses la pastilla del sucre i la de colesterol. Al mateix temps, un servei mòbil d’avituallament de líquid i entrepans d’urgències també hi col·laboraria a fer més suportables les escomeses dialèctiques dels regidors i del públic en general.
4. Una altra mesura operativa seria també la d’afegir al micro de l’alcaldessa un sistema incorporat d’escridassades i riures enllaunats, a la forma de comèdia americana. Així, ella mateixa podria, prement-ne el botó, triar a conveniència, l’acompanyament sonor de les seus intervencions o les de l’oposició. A més, un joc intermitent d’apagada i encesa de llums, en els moments àlgids, serien un complement escènic inigualable.
5. Aquest servei de politicomegafonia, d’altra banda, estalviaria al públic errades desfortunades d’aplaudir quan no toca o de no fer-ho quan sí toca (especialment entre els tifosi octogenaris, que, en no poder fer una becadeta reparadora –només un minutet, per l’amor de déu- entre moció i moció, perd irremeiablement reflexos i el sentit de l’oportunitat. Un detall merescut, vaja, una vegada conquerida heroicament contra els elements –igualment ocotogenaris- la cadira de la tercera filera frontal i al corredor –a més, havent renunciat, per mor del partit, al berenar d’un got de llet i un tros de coca. Que pel partit un fa el que faça falta...
Continuarem
