Una vegada més ens trobem davant la convocatòria d'un vaga general de resultat incert. Una vegada més -i en van un bon grapat- ens trobem davant una vaga que serà secundada, pam amunt pam avall, pels de sempre. Una vegada més -i no serà la darrera- haurem d'autoconvéncer-nos que l'esforç no és inútil.
I no ho és, crieu-me. Les retallades no han estat de l'extensió ni de la profunditat que els gestors públics del PP hagueren volgut que foren a les primeries. S'hi han hagut de contindre perquè la resposta popular al carrer ha estat contundent i massiva (malgrat la imatge de descoordinació, de desproporció o de vandalisme que, finalment, els mitjans de comunicació públics i sectaris han volgut transmetre). En altres paraules, el poder polític és molt sensible a les mobilitzacions populars (no és casual la seua enrònia pels percentatges; especialment, quan els afavoreixen).
Demà diran que som quatre gats (i en serem molts més dels que ells voldran i això, no ho dubteu, els farà molt de mal). Però podíem ser-ne molts més, ai las!
D'antuvi, estan els qui no volen fer-la perquè els pareix bé el que s'està fent. Per part nostra, res per objectar a aquesta postura; és lícita. En l'extrem contrari, trobarem també, d'una banda, els qui voldrien fer-la i no la faran perquè, diuen, tenen por, reserves o, directament, veuen perillar el seu lloc de treball (la casuística és ben gran i, en tots els casos, legítima: déu em guarde de jutjar ningú, car sé del cert que no estic en possessió de la veritat absoluta). I, d'altra banda, estan els qui la podrien fer perquè comparteixen l'ideari que la inspira però no creuen en la seua utilitat o en la pèrdua econòmica que se'n desprén (opció igualment respectable).
Al remat, què volen que els diga, caldrà treballar perquè les vagues, com ocorre en països com ara Alemanya, només beneficien els qui la fan i no la resta dels treballadors i treballadores, car el seu silenci és còmplice o atemorit (consentidor, en definitiva); en qualsevol cas aliè a la reivindicació -problemàtica sovint, dolorosa sempre.
Em fa ràbia que altres es beneficien del meu sacrifici. Però milers de persones, com jo, què hi farem, som generosos de mena. Una vegada més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada